El claretià Antoni Daufí ha compartit la seva trobada amb el pare Claret amb el Centre d’Espiritualitat Claretiana. El CESC ho recull a la secció ‘Companys de camí‘. Descriu el fundador dels claretians com “una gran persona, propera, amable i d’una gran qualitat espiritual i humana”. Podeu llegir el seu testimoni a continuació:

Sant Antoni Maria Claret en la meva vida

Vaig néixer a Tortosa (Tarragona) l’any 1929. El pare Claret, en les seves correries apostòliques per Catalunya no va arribar mai a Tortosa, ni tampoc hi va haver mai Missioners Claretians a la meva terra. Per tant, de petit no havia sentit mai parlar de Claret ni vaig conèixer  cap Claretià. Va ser per circumstàncies de la guerra civil espanyola del 1936-1939 que la meva família va haver d’emigrar a Vic on, a l’acabar la guerra, per primera vegada vaig conèixer Sant Antoni Maria Claret, pel contacte que aleshores vaig tenir amb els Missioners Claretians d’aquesta ciutat. Aleshores jo tenia 11 anys i va ser en aquells anys de postguerra que vaig començar a sovintejar l’església (improvisada) de la Mercè, on es venerava el sepulcre de Sant Antoni Maria Claret, aleshores Beat. Aquell va ser el meu primer contacte Claretià. Jo era un dels nens escolans de l’església dels Missioners i cada matí hi acudia per ajudar una o dues misses. A més, formava part del petit cor de nens cantors dirigit pel pare Tomàs Lluís Pujades.

Així que els últims anys de la meva infantesa i tota la meva adolescència es va desenvolupar al voltant de les despulles del pare Claret. Allí va anar creixent la meva devoció i coneixement de la seva persona, i allí es va començar a despertar la meva vocació. Recordo que, als meus companys i a mi,  ens encantava pujar per darrera de l’altar a la urna transparent que guardava el cos del Sant, només per veure’l i contemplar els seus ossos embolcallats amb la vestimenta d’arquebisbe. Al mateix temps el vaig anar coneixent a través de les historietes de la seva vida que sentia relatar als Missioners, especialment al pare Pujades i al pare Bertrans i  dels llibrets il·lustrats en forma de “còmics” que començaven ja a circular. Recordo amb devoció la seva novena i la seva festa, que cada any se celebrava amb solemnitat i molta participació de la gent de Vic. Tot això anava configurant en la meva consciència la imatge del pare Claret. No va ser fins que vaig ingressar al noviciat, però, que vaig començar a aprofundir en el coneixement  de la seva vida i virtuts d’una manera més adulta. Em puc considerar  fortunadíssim pel fet d’haver fet la meva primera professió al peu del sepulcre del Claret. Ho considero com un gran regal. En aquells primers anys però, degut a la nostra condició de “Germans Coadjutors”, no teníem accés a l’estudi i a la lectura, com els estudiants i em vaig quedar en una ignorància notable que vaig anar suplint després d’uns anys com vaig poder. Malgrat això, la devoció  i coneixement general del nostre Fundador, va ser una constant durant els meus primers anys de germà profés.

Recordo que vaig viure amb molt de goig la celebració que, amb motiu de la seva canonització va tenir lloc a Vic l’any 1950. Jo estava destinat aleshores a la comunitat de Xàtiva. L’aleshores superior, Josep Lletjós, em va oferir l’oportunitat d’anar a Vic a participar de la festa. D’aquell dia recordo sobretot la processó del trasllat de les despulles des de la nostra església a la Catedral i l’emotiva celebració que allí va tenir lloc. La Catedral estava a vessar de gent vinguda de tot arreu. I em va cridar l’atenció i em va edificar  el fervor i entusiasme del novicis. Vaig ser molt conscient de que la canonització del pare Claret va ser  un dia molt especial i únic per a nosaltres, els Claretians. Això em va marcar i em va omplir de goig. En la meva vida de claretià hi ha hagut vàries i progressives etapes en el coneixement del nostre Sant Fundador. Una va ser l’octubre de 1970, quan ja portava alguns anys a les Filipines. En ocasió del centenari de la seva mort, a la nostra església, encara en construcció, de Sant Antoni Maria Claret de Zamboanga City,  vam  celebrar la seva festa precedida d’un triduum  “predicat” pels tres membres que formàvem aquella  comunitat. A mi em va tocar el segon dia, que tractava de la persecució que Claret va sofrir durant la seva vida i fins i tot després de la seva mort. Això em va estimular a revisar l’Autobiografia i altres documents. La gent que va acudir a la nostra església ens va agrair aquell triduum i haver-los donat a conèixer el P. Claret. Val a dir que els Claretians de l’actual Província de Filipines, gairebé tots ells filipins, han sabut inculcar la devoció de Sant Antoni Maria Claret, sobretot als alumnes que han anat passant per l’escola de Zamboanga i puc dir el mateix de les altres escoles “Claret” que tenim a les Filipines. En el viatge que vaig fer posteriorment, l’any 1997, i després  el 2005, vaig constatar que els alumnes de l’escola “Claret” de Zamboanga tenien un ampli coneixement de Claret i professaven una gran devoció i entusiasme pel  seu Patró. Una tarda vaig comptar quaranta dues imatges del P. Claret, en diferents tipus i formats, distribuïdes estratègicament dins del campus de l’escola. En el meu segon viatge, l’any 2005, vaig tenir l’oportunitat de visitar l’església de Pangasinan, al nord de l’Arxipèlag, on els primers Missioners Claretians, arribats de Xina, es van establir a les Filipines per primer cop, temporalment, fins que van baixar a Zamboanga el 1947. A l’església encara s’hi pot veure un altar dedicat a Sant Antoni Maria Claret, col·locat per aquells primers Missioners. Però el que més em va cridar l’atenció va ser que l’altar estava decorat amb flors naturals fresques i mitja dotzena de llànties enceses. Això, per a mi, va ser una senyal clara de que la devoció al Sant  segueix viva entre la gent de Pangasinan després de tants anys d’absència de Claretians en aquell lloc.

La meva última recerca va ser amb motiu del cinquantenari de la seva Canonització, l’any 2.000 (jo ja era a Catalunya). Durant el decurs d’aquell any em vaig re-llegir detingudament l’Autobiografia, en la seva darrera edició (Ed.Claret). Una de les coses que em van ajudar a conèixer millor  la personalitat del pare Claret va ser el seu epistolari publicat al final del  volum de la Autobiografia i el relat dels últims dies de la seva vida a Fontfroide (França). Vaig copsar coses del Sant Fundador que desconeixia. Tot això em va fer créixer en la convicció de que tenim com a fundador i patró una gran persona, propera, amable i d’una gran qualitat espiritual i humana. Mai n’estarem prou agraïts. Val la pena pertànyer a la seva Congregació de Missioners.

Les virtuts del Sant que més m’han impressionat i format part de la meva vida de cada dia, són moltes. Aquí, però, només vull fer esment de la següent: la seva  senzillesa i amabilitat. La manera d’apropar-se a la gent senzilla durant les seves correries apostòliques, de tal manera que atreia a tothom i es feia entendre per grans i petits en la seva predicació i la seva catequesi. Això m’ha estat molt útil i encoratjador en la meva vida de germà claretià, sobretot durant la meva etapa com a catequista.  A més, hi ha una altra cosa: a mi, ja des de petit sempre m’havia agradat dibuixar, i ja des de l’etapa a les Missions de Filipines, quan em vaig dedicar plenament de la catequesi d’infants i com a coordinador de la catequesi diocesana de Zamboanga, m’he valgut del dibuix com a eina per  transmetre el missatge a les catequistes i als  catequitzats. Ja aleshores vaig començar a confeccionar materials de “dinàmiques visuals” que vaig anar perfeccionant i utilitzant com a catequista a Filipines i a Catalunya després d’haver tornat, l’any  1983. Posteriorment, a més d’haver viatjat dos cops més a les Filipines per oferir tallers de dinàmiques visuals a diversos grups de catequistes, vaig ser invitat pels Claretians de Sri-Lanka a presentar aquests mateixos materials i uns tallers de dibuix per a catequistes. Ja feia temps que havia descobert que el pare Claret, de jove havia estudiat dibuix a la Llotja de Barcelona i que després, ell mateix es va servir del dibuix i la imatge  en el seu apostolat. Soc conscient de que l’ús de la imatge és un apostolat plenament claretià. Molt sovint encomano al pare Claret el meu treball gràfic per a l’apostolat  perquè m’ajudi a millorar la tècnica  i expressar visualment el millor possible la Paraula de l’Evangeli. Tot “per la major glòria de Déu i la salvació de les ànimes de tot el món” que diria ell.  Ara tinc ganes de començar a aprofundir en  la dimensió contemplativa de la seva vida.

Se m’acuden moltes altres coses a propòsit de Sant Antoni Maria Claret en la meva vida. Però això ultrapassaria l’espai del que disposo per aquest testimoni.

Antoni Daufí Moreso cmf

La meva trajectòria com a Germà claretià

Vaig ingressar al Noviciat claretià de Vic l’any 1946 i vaig emetre els vots per primera vergada el dia 23 d’octubre de 1947.

Després de la meva primera professió vaig ser destinat a la Comunitat d’ Alagón (1 any). Després a les comunitats de Jàtiva (3 anys), Girona (3 anys) i Barcelona Gràcia i Llúria (3 anys).

Al 1957 vaig ser destinat pel pare Schweiger a l’aleshores recent fundada missió de Filipines. Dels 23 anys a la Província de Filipines, 20 els vaig esmerçar a Zamboanga City. Els tres darrers anys a la comunitat de Quezon City. L’any 1983 vaig tornar a la Província de Catalunya.

Els primers 7 anys del meu destí a les Filipines vaig formar part de la Comunitat de Zamboanga, al servei de la nostra església de la “Inmaculada” i duent a terme altres serveis des de la comunitat. A la fundació de l’Escola Claret de Zamboanga, l’any 1964, vaig passar a formar part d’aquella nova comunitat i al servei de la mateixa escola.

Entre altres coses, vaig ensenyar Arts Plàstiques als alumnes i també música. Després de quatre anys vaig començar a donar classes de religió, fins que d’acord amb els superiors  vaig decidir dedicar-me exclusivament a la catequesi fora de l’escola. Després d’un temps l’Arquebisbe de Zamboanga, Francisco Cruces em va nomenar coordinador diocesà de  catequesi.  Mentrestant,  vaig assistir a uns cursos especialitzats de catequesi al “Pius XII Catequetical Center” de Manila. El 1979 la meva salut es va començar a ressentir i el 1983 vaig haver de tornar a la Província de Catalunya per tractament mèdic.

A l’arribar a Catalunya vaig ser acollit a la comunitat de Montgat. Em vaig refer i tant aviat com la salut m’ho va permetre em vaig integrar al ritme d’activitats de la Província. Durant quatre anys vaig impartir classes d’anglès al Seminari Menor de la Conreria, al mateix tems que m’encarregava de la catequesi de la Parròquia de Montgat,  i altres serveis relacionats.Altres destins a la Província van ser: Valls (Parròquia del Lledó),Barcelona (Parròquia de Sant Tomàs d’Aquino) i actualment, als meus 90 anys, a la comunitat de Girona. Ara, el meu compromís és produir una il·lustració setmanal basada en l’Evangeli del diumenge corresponent, que es publica“on line” a la secció ‘Escoltar i pregar la paraula‘ del web claretians.cat.